Expedició al Nun

Crònica resum

Amics i amigues que heu anat seguint la nostra ascensió al Nun, ja som al camp base dutxats, afaitats, hidratats, descansats i nodrits. I ara creiem que és un bon moment per a explicar-vos com a anat tot plegat. Fins ara només hem fet relats parcials i no hem volgut entrar en massa detalls per a no espantar ningú, especialment les famílies.

Com ja us havíem anat relatant, el dia trenta-u de juliol sortíem del camp base per anar a fer cim després de dues pujades al camp 1. En realitat, i aquesta és la primera que fins ara us havíem estalviat, en la segona pujada al camp 1 era previst que hi dormíssim però, gràcies al control de saturació d’oxigen que en Xavi Arias ens realitza regularment, vam descobrir que en Llorenç es trobava en una situació crítica, fet que ens obliga a una baixada fulgurant al camp base. Allà se li confirma un principi d’edema cerebral, se li subministra via intramuscular dexametasona i amb dos dies de descans el supera amb una sorprenent rapidesa. En Xavi Arias fa les consultes mèdiques pertinents transmetent a metges especialistes les dades d’en Llorenç, i en confirmar-nos la seva recuperació i garantir-nos que les seves condicions físiques són les adeqüades, decidim continuar l’equip al complert.

Així doncs, el 31 sortim tots amb forces renovades, i superat l’ensurt, cap al camp 1, on passem la primera nit a 5.500m. El dia 1 equipem el camp 2 i retornem al camp 1, per pujar el dia 2 a instal·lar-nos definitivament, i durant 3 dies, en aquest camp 2 a 5.700m d’alçada. Com podeu veure la diferència d’alçada entre els camps 1 i 2 és molt poca, però enmig hi ha un immens plató de gel. Durant els dies 3, 4 i 5 d’agost, realitzem puntes d’aclimatació a 6.000m durant el procés d’instal·lació, per part dels xerpes, de les cordes fixes que ens han de dur al camp 3. Al llarg d’aquests dies observem cada tarda la vitalitat de la muntanya que tenim al davant, i que com si es tractés d’una bèstia que desperta d’un mal son, va purgant a través de dotzenes d’allaus la neu que ha anat acumulant al llarg de la nit. Nevades doncs, de nit, i sol i calor a la tarda converteixen la nostra muntanya en un terreny amb alt risc d’allaus, que ens obligarà a afinar molt els horaris en què hi transitem.

Finalment, el dia 6 sortim cap al camp 3 enfilant-nos per una inacabable paret vertical que també, la tarda anterior ha rebut les conseqüències d’una de les allaus, malmetent part de les cordes instal·lades i que ens toca refer. A mitja tarda arribem al camp 3, a 6.500m d’alçada on ens preparem per a descansar unes hores, amb la intenció de sortir cap a cim a les dues de la matinada. A aquella hora però, està nevant novament i no podem sortir fins a les 7 del matí.

Hem begut quelcom calent i hem descansat unes hores, però el cos està realment estrany, com no podria ser d’una altra manera. Anem avançant lentament, l’ascensió és realment vertical. S’alternen trams de neu, de roca i de gel. Cordes abandonades i el cadàver d’un company que va tenir menys fortuna que nosaltres, ens confirmen que anem per la ruta correcta. La progressió però, a aquella alçada i amb aquella dificultat, tot i l’inestimable suport dels xerpes que instal·len les cordes fixes, és veritablement esgotadora i en conseqüència lenta. La bona aclimatació però, fa que, tot i l’esgotament, a les 5 de la tarda xafem l’aresta que ens ha de dur al cim, en molt bon estat anímic. Allà prenem la decisió de continuar endavant, assumint que irremeiablement, la major part del descens serà nocturn, amb la tranquil·litat de saber que ens espera a una bona nit gràcies a la informació meteorològica permanent que en Xavi Arias rep a través d’un servei contractat ad hoc.

Comencem a assaborir el somni. Una hora enfonsant-nos en 40cm de neu verge ens exigeixen un nou sacrifici, però ja res no ens pot aturar. Sabem que el cim és nostre, l’adrenalina s’ha activat totalment. Dos anys de planificació, d’estalvi, d’il·lusions. Mesos de preparació, d’entrenaments. Setmanes de sacrifici personal i familiar. Tot per arribar a aquest moment.

El somni s’ha fet realitat. Les emocions brollen, les abraçades emergeixen arreu, les llàgrimes delaten els més profunds sentiments: hem assolit el nostre sostre. Probablement el dia 7 d’agost a les 6 de la tarda érem les persones que ens trobàvem a més alçada en tot el nostre planeta. El que és segur però, és que en aquell moment ens sentíem les persones més felices del món.

Tot i així encara ens quedaven moltes hores de patiment. Ens quedava baixar 2.400m fins el camp base. 5 hores rapelant de nit, refent algunes cordes que aquella mateixa tarda ens havia tornat a arrencar una nova allau, una nova nit a 6.500m, tornar a creuar un inacabable plató de gel, superar dotzenes d’esquerdes que la calor havia obert. I per fi, el camp base. Per a la gent que coneix els riscos de la muntanya, no hi ha dubte que aquest és el cim real. Ara sí que ja ho podem dir ben alt: hem fet el cim!!!

Ens diuen, però que per a tornar a casa potser encara haurem de viure alguna altra ventura, doncs Leh, la capital de la regió on ens trobem i on hem d’agafar l’avió de tornada, ha patit uns aiguats devastadors, amb 130 morts i 600 desapareguts. Ja us informarem de la darrera etapa de retorn a casa.

Ens veiem aviat.

Camp base del Nun, 4.700m, 9 d’agost de 2010